x

Lleixes i mòmies (o traçar una lletra per poder tallar l’ombra)

Helena Laguna Bastante, Biel Llinàs i Mireia Molina Costa
2025

Només d’entrar a la sala, gairebé ho sentireu. Us semblarà que encara s’escolta el xiuxieig de les veus que parlen amb suavitat, arrossegant paraules discretes entre el silenci.

Fer callar i xiular comparteixen un mateix gest, cal només separar lleugerament les dents i apretar una mica els llavis. En un espai així, vindrien a vigilar-les; deixarien anar l’aire per fer abaixar el to, sovint acompanyant-ho del dit índex sobre la boca —no fos cas que semblés l'inici d'una cançó.[1] Però si els ulls marxessin i es quedessin soles, potser les veus estendrien el remor entre lectures sumptuoses, entre mons. Potser un dit distret oblidaria la importància del mutisme i s’escaparia a recórrer pàgines, faria pessigolles a la part inferior de les lletres o s’amagaria a resseguir índexs inacabats fins arrossegar-ne la tinta. De la fricció, n’esborraria el silenci.[2] Així, de murmuris tímids, potser en sentireu creixer pregàries.[6]

No sabreu ben bé què havia estat destinat a ser aquest espai fins que no alceu la mirada. Si el dit curiós esdevé ull, potser veureu lloms a les finestres; ànimes[8] subjectant el sostre com un llibre obert. Potser jugareu a trobar forats per encaixar exemplars petits entre els maons. Els dits inquiets se us tornaran ballarins i palpareu la barana sense pressa, trontollant sobre l’escala.[4] Veureu les lleixes imponents enlairant-se al llarg de les dues plantes de l’edifici, buides, com sempre, d’allò que hi hauria hagut de ser: poemaris, antologies, documents o novel·les absents i totes les mòmies que hi haurien d’aparèixer—així s’anomena a l’objecte, fitxa o testimoni que ocupa el buit que deixa un llibre en retirar-lo d’una prestatgeria.

Lleixes i mòmies (o traçar una lletra per poder tallar l’ombra)[9] para atenció als racons i les escletxes, als rastres dels sostres, terres i parets de La Seca per copsar la latència d’una biblioteca que mai va arribar a existir. Reformat anteriorment per ser un lloc de lectura, l’espai segueix oferint pistes subtils d’allò que mai no s’hi ha llegit: racons tal vegada imperceptibles fins que, des d’una certa posició, ens fixem en els buits que han deixat per omplir. D’aquí, el relat coral que vol fer ressonar el llenguatge a l’espai expositiu i oferir la seva potencial lectura com a palimpsest.[10] Quins llibres podrien haver omplert aquestes lleixes —disposats per ser acaronats, atrapats per milers de mans? Quants dits haurien lliscat suaument pels lloms, per les paraules, seguint la tinta entre les pàgines? Com haurien recorregut la barana amb els palmells[4], mentre la biblioteca s’expandia davant dels seus ulls, cada cop més immensa i propera?

D’un rastre que trenca el terra, en llegim una inscripció que, com ja invocava Brossa, traçarà una lletra per poder tallar l’ombra. D’aquesta T alfabètica en deriva una altra convocació: una trobada d’artistes que ens oferiran actes de lectura (o de la presència que aquesta comporta) a partir de gestos i intervencions que van més enllà de la paraula: recitant, arxivant, desplegant, tocant, amagant. Des de l’art sonor i la grabació de camp, la coreografia, l’edició i la pintura, moltes de les pràctiques que acull la mostra dialoguen amb l’arquitectura de la sala per conjurar-hi encara més latències: estenent-hi pàgines en blanc[3], embolcallant-la en una membrana impronunciable[5]. Altres fan eco a les ferides que ja bateguen entre les parets, i del buit ensordidor en fan un temple que empararà cants[1,6], eixamplarà abismes[7].

Amb Lleixes i mòmies mirem de posar en suspensió algunes de les lògiques museístiques habituals i disposar el cos a llegir (més que a veure) una exposició a La Seca: des del coixí, amb el llapis a la mà i fins a aclucar els ulls. Procurem fer oïble la tonada que us els durà a tancar i poder, així, mirar algunes absències i escoltar alguns silencis. Qui sap si, en realitat, amb el relat amb què hem omplert aquestes pàgines, només us volíem convidar a estirar-vos sobre un altre llibre[11] per gaudir d’una nova lectura.

Ignasi Ayats, 2:25, instal·lació sonora a partir de xiulets, altaveu i planxa d’alumini (2025).
Entrellaçant arquetips musicals intuïts del record de cançons infantils, 2:25 pren forma amb la distorsió i repetició d’un únic gest: el xiulet. L’obra s’inscriu dins d’una sèrie feta xiulant de memòria residus de melodies populars o religioses, sovint ensenyades en entorns escolars de la mà d’aprenentatges hegemònics. D’un llenguatge sonor adquirit col·lectivament, la peça conspira amb els patrons inconscients i el seus llenguatges propis: si el xiulet aflora a manera d’escapisme, aquest exercici en rastreja les tonades per reconfigurar-les com a invocació.
Miquel Garcia, Exhumació nº2, pintura termosensible sobre impressió en paper, estructura de ferro i fusta de pi sostinguda per sacs amb terra de fossa comuna, vídeo (2023-2024).
La instal·lació forma part d’una línia de treball de l’artista vinculada a la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme. A sota d’aquesta superficie negra, s’hi amaga un llistat amb els noms i dades de més de cinc mil persones enterrades en fosses comunes a Catalunya. En el vídeo enregistrat al Fossar de la Pedrera (Barcelona), familiars d’aquestes persones són convidades a revelar-les mitjançant la calor que genera la fricció sobre la pintura. Així, la peça és un exercici simbòlic de restitució de memòria històrica.
Teresa Mulet, Vacío-latente: biblioteca-archivo, impressió sobre paper A4, fil d’acer, estructura de ferro (2025)
En comptes d’omplir-la de llibres, l’artista es desplega sobre la llibreria de La Seca amb gairebé dues mil pàgines, calcant a escala arquitectònica unes lleixes buides que després tornarà a plegar en un únic llibre pràcticament en blanc. Com a part de la seva sèrie Libro-mural, aquí observa l'espai que ocupa l’absència en l’arxiu i la possibilitat de contenir-la, estenent els papers d'un en un per habitar lentament el buit. Així, també conjura l'edició i la impressió com a formes de resistència analògica.
Néstor García, Yet material labour, instal·lació site-specific (2020).
Utilitzant l’arquitectura i els gestos quotidians com a suport, la instal·lació proposa formes alternatives de desplaçament a l’escala de la Fundació Brossa, col·lapsant partitura i documentació en una sola acció que reescriu l’espai mitjançant la notació Laban. El cos llegeix i retraça l’espai al ritme d’un vals, amb el tacte subtil de la mà dreta.
Julia Spínola, Las convertidoras (txt), pintura en esprai sobre plàstic (2025).
Amb el gest de capgirar bosses de plàstic carregades de textos i advertències, el propi llenguatge esdevé aliè; es desfà del seu sentit habitual i es revela com a matèria. L’artista explora la dimensió física i espacial de la paraula, tot reflexionant sobre la traducció com una operació que obre escletxes en allò latent i apunta cap a un llenguatge encara imperceptible.
Julio César Palacio, Sound Tower (Minaret) ACT 02, instal·lació sonora a partir de gravacions de camp, megàfon (2025).
A partir de gravacions de camp realitzades a les ciutats palestines de Betlem, Ramal·lah i Hebron —durant una residència de l’artista a Wonder Cabinet i amb Radio Alhara—, la peça s’emmiralla en els sistemes de megafonia instal·lats a les torres de les mesquites palestines, des d’on es retransmeten diàriament pregàries. En aquesta segona iteració, l’altaveu s’activa cinc cops al dia per fer ressonar un arxiu viu: amplifica la resiliència inefable d’una quotidianitat civil sota ocupació, contigua al genocidi que perpetra Israel a Gaza.
Maria Freire, Lʼabisme revifa, pintura sobre tela (2025).
Les peces parteixen del cos com a arxiu: memòria viva del dolor, del que no s’ha dit, del que ens travessa sense permís. L’artista desglaça un temps que s’estanca als cossos i es comunica a través de ferides; escletxes que connecten generacions i esdevenen espais abismals d’allò innombrable, però també llocs de trobada i reparació.
Segons la Gran Encliclopèdia Catalana, es defineix ànima com la “part central d’un perfil metàl·lic, d’una biga, que n'uneix les ales.”
D’un fragment fet amb dos versos del poema Sumari Astral, de Joan Brossa (1999).
Amb les propostes de l’Alex Viladrich i la Laura Soriano Capell, s’invoca la biblioteca de la Seca per mitjà de coixins fets llibres en blanc, mòmies de les bibliografies personals de cada artista i carnets de lectura encara per escriure.